Som dues alumnes de 4t ESO, la Mar Matarín i la Berta Mateu. Aquest primer trimestre hem estat d’intercanvi a l’estranger, la Mar a Irlanda i la Berta a Anglaterra, i ens agradaria explicar-vos la nostra experiència. 

BERTA

Jo vaig estar a un poble d’Anglaterra, a l’estat de Kent, Rochester. Vaig quedar-me els 4 mesos vivint a la residència de l’escola. Allà vaig conèixer molta gent de diferents països, amb els quals encara tinc contacte. En no parlar la mateixa llengua que tu, t’ajuda a practicar i a obligar-te a parlar anglès les 24 hores del dia. La residència es troba al costat de l’escola, a l’altra banda d’un parc públic. 

Els horaris escolars són molt diferents que els que trobem aquí. Començava les classes a les 8.30h del matí, l’hora de dinar era entre les 13.15h i les 14.15h i acabàvem el dia a les 16.15h. Les classes d’allà eren d’una hora, però no es feien pesades. Una cosa que m’agradava molt de la meva escola era que no hi ha només un edifici. Depèn de la classe que tenies, t’havies d’anar movent i caminar per poder arribar a la següent. Podem dir que tot es troba distribuït per una mateixa zona. En estar a la residència, teníem un horari per fer els deures. De 17.15h fins l’hora de sopar, les 18.30h, havies d’estar fent deures. Això t’ajudava a centrar-te i obligar-te a tu mateix a fer les feines necessàries. 

L’escola dedica quatre hores setmanals a fer esport. Allà, l’assignatura d’educació física és teòrica, no practiques cap esport, llavors l’esport físic entra en una altra assignatura. Tothom està obligat a fer un esport, que pots escollir d’entre els que t’ofereixen. Cada trimestre els canvien per així practicar-ne diferents i no fer sempre el mateix. En alguns esports feies partits i competies amb altres escoles. Tot això en horari escolar. Penso que és una bona idea perquè així obligues a tots els alumnes a fer esport, cosa que aquí depèn de tu a fora l’escola. 

Una cosa que m’ha agradat molt de l’escola allà són les activitats que organitza l’escola. En aquest cas, quan dic activitats em refereixo a musicals, curses i concursos que organitzen perquè els mateixos alumnes puguin participar. En el temps que hi he estat, he pogut veure un musical fet per nens de primària. La meva escola tenia molts recursos per fer obres de teatre com el vestuari, llums, música, efectes especials, etc. Pel que tinc entès, és molt comú tenir un gran teatre a l’escola per poder fer les representacions, igual que en molts altres països. 

Durant el cap de setmana, la residència sempre organitzava excursions i activitats pels residents. Hem anat a Londres, a la costa anglesa, a saltar sobre trampolins, a patinar sobre gel, a un centre comercial, a un parc de cordes, d’entre altres. No hi ha hagut cap cap de setmana en el qual no hàgim fet res, sempre tenen pensat fer alguna activitat. A part de les excursions, també ens deixaven la llibertat de sortir de la residència i anar al carrer principal del poble, on hi ha les botigues, o fins i tot a un centre comercial que hi havia a l’altra banda d’un pont. 

En el meu cas, he gaudit molt de la meva experiència. Al principi tenia molta por i inseguretats perquè, com és normal, no saps al que vas, però realment no és com t’ho imagines. Jo recomano que, per la gent que té pensat anar a viure una experiència similar, us obriu a la gent perquè us puguin conèixer. Els primers dies segur que t’ajudaran en les feines o a portar-te a les classes perquè no et perdis. No obstant això, hem de pensar que allà ja tenen el seu propi grup d’amics i que potser, si veuen que no parles amb ells, no acabaran d’integrar-te. No has de mostrar una actitud passiva a l’hora de conèixer gent nova, ja que, si vas a viure aquesta experiència, és per això. 

MAR:

La meva experiència va ser completament diferent de la de la Berta. Primer de tot, jo vaig estar vivint amb una família de Limerick (oest d’Irlanda). Aquesta família consta d’un pare, una mare, una filla un any més gran que jo i dos germans més que estaven a la universitat a Dublín. Era una família de músics en què tothom sabia tocar instruments. També eren molt acollidors i sabia que els ho podia explicar tot. Amb la filla em vaig avenir molt, ara ens continuem escrivint i aquest estiu vindrà a passar unes setmanes a casa meva.

Els matins començàvem l’escola a les 8.50 (allò era el millor) i acabàvem a les 3.50 més o menys. L’equivalent a 4t d’ESO a Irlanda és el “Transition Year”, que és un any que no se centra tant a fer exàmens sinó a aprendre experiències per a la vida adulta. Per tant, fèiem molts tallers i xerrades sobre motivació, com detectar el càncer de mama, meditació, defensa personal, etc. Els divendres, a la nostra escola, els teníem reservats per anar a fer “Work experience”, que són unes pràctiques en llocs on t’agradaria treballar de gran. Jo vaig estar treballant en una tenda de roba, ja que com que no tenia setze anys i degut a la situació de la Covid era més difícil trobar una feina. També vull destacar que l’escola era només de nenes i que havia d’anar amb un uniforme d’escola de monges. A l’escola es feien assignatures com comptabilitat, religió i fèiem una assignatura on ens dedicàvem a preparar actes per recaptar diners per a una organització benèfica. A l’escola també ens van oferir de presentar-nos a un concurs a escala nacional de ciència, en el qual he passat a la final i estic presentant el projecte davant dels jutges aquesta setmana. 

L’escola oferia molts tipus d’extraescolars com bàsquet, futbol, hoquei i tennis. Jo em vaig apuntar a bàsquet i hoquei. Amb el bàsquet jugava amb els dos equips i anàvem a fer partits contra escoles de tot el país. Vaig arribar a fer 4 partits en una setmana, i perdíem quasi tot el dia viatjant i jugant. També em vaig apuntar a un club de bàsquet on vam jugar un parell de partits. I per últim vaig començar a fer classes de muntar a cavall. Bé, no tenia temps d’avorrir-me.

Els caps de setmana quedava amb els amics de la meva “host sister” i voltàvem pel centre. A vegades tenia partits o n’anava a veure algun amb les companyes del club.

La veritat no vaig fer moltes excursions amb la família perquè estaven molt ocupats, però vaig anar a Galway a veure el mercat de Nadal, a Dublín i als penya-segats de Moher.

Jo m’ho he passat molt bé. Al principi estava molt perduda i em feia respecte anar a l’escola per si no feia amics, tanmateix vaig tenir la sort que em van acollir molt bé. Va haver-hi cops que em preguntava què coi feia allà, així i tot, vaig seguir endavant. El tema de l’anglès constantment al principi em va costar, però em vaig adaptar de pressa i no va ser gran problema. Això ha estat una experiència tant acadèmica com personal que, de ben segur, m’agradaria repetir. He conegut molt bones persones d’arreu del món i m’emporto un molt bon record d’aquests quatre mesos.