Cap a finals de gener, es va detectar a Espanya el primer cas de la Covid-19 a Espanya. Va arribar sense que els governs, empreses i persones estiguéssim preparats per això.
La crisi sanitària ha provocat també una important crisi econòmica. Milers de persones han estat afectades a causa de les mesures per tal de contenir el virus. Unes mesures, que han passat, en el cas del nostre país, per decretar l’estat d’alarma, el confinament i el tancament de les escoles. Les empreses independentment de la seva activitat, mida i recursos, s’han trobat amb la principal necessitat de gestionar una crisi ocasionada per una cosa aliena a la seva activitat. Han hagut de prendre decisions constantment segons les mesures, que pràcticament cada dia, declara el govern espanyol, com a principal gestor de la crisi en l’àmbit estatal.
Amb la Covid-19, els diferents comitès de crisis s’han trobat davant d’un escenari completament nou, incert i canviant en què el que serveix avui, potser demà ja no. Sempre pendents de les decisions del govern, les empreses han hagut de fixar la seva posició respecte a la crisi i definir clarament els seus objectius.
També han estat constantment programant les seves accions prestant especial atenció a les mesures anunciades per part del govern Espanyol: suspensió de contractes i reducció de jornada, teletreball, paralització temporal d’activitats no essencials, mesures de reducció el risc de contagi en els centres de treball, etapes de desconfinament, etc. Les organitzacions estan gestionant la crisi amb molts altres condicionants externs, molts cops això implica reaccionar més de pressa del que organitzativament són capaces.
Des de la meva perspectiva crec que falta molt per arribar a poder ser millors en l’àmbit organitzatiu, ja que altres països que són proper al nostre han desenvolupat recursos diferents que han resultat beneficiosos de cara la pandèmia. El govern d’Espanya no aprèn i evoluciona a partir de l’exemple d’altres comunitats com és el cas de França, Alemanya entre d’altres.
Laia Salamó