Avui dia, no ens sorprèn massa sentir a parlar sobre la inundació d’algun poble, l’ona de calor en tot un país o l’incendi que ha arrasat hectàrees d’algun bosc. Al cap i a la fi, no és res nou ni estrany. Tot el contrari. Segons sembla, cada cop són més freqüents. Aquí és on apareix la primera pregunta: per què esdeveniments que poden arribar a ser devastadors, són cada cop més habituals? És possible que sigui culpa nostra?

Parlem de desastres naturals quan volem fer referència a les pèrdues materials produïdes per culpa d’anomalies de la natura com: tsunamis, terratrèmols, tempestes…

CAUSES:

Tal com indica el seu nom, aquests tipus de catàstrofes són provocades per fenòmens de la natural o anomalies que sobrepassen el límit de la normalitat i que posen en risc la vida humana i animal. Però, de veritat no hi ha més possibles causes? Diferents experts afirmen que els humans estan modificant el cicle de vida de la terra, intervenint en la natura de manera abusiva i descontrolada; la desforestació, les sequeres, cert tipus de tempestes i el canvi climàtic són les conseqüències d’aquestes actituds. Tots ells, fenòmens que poden provocar dificultats per la nostra pròpia existència, a curt o a llarg termini.

CONSEQÜÈNCIES:

Sens dubte, els desastres naturals han arribat a comportar conseqüències demogràfiques significatives per a moltes poblacions. Han destruït llars, han separat famílies i s’han emportat al voltant de 425 mil vides en les últimes dècades.

Així i tot, sembla que com més augmenta el nombre de desastres, menys morts són registrades. Aquesta informació es pot veure reflectida en el gràfic que tenim a continuació. Fàcilment podem apreciar l’increment de desastres que hi ha hagut des del 1900 i la caiguda de morts registrades cada dècada.

Aquestes xifres només les podem atribuir a les millores que s’han fet en les poblacions i a les mesures de prevenció, les quals, sens dubte, han resultat profitoses. Això sí, aquestes xifres no ens han de tranquil·litzar, ja que, per moltes morts que evitem, els desastres naturals segueixen augmentant i destrossant poblacions senceres. Les morts són conseqüències devastadores que a ningú li agrades, però no són les úniques.

Un dels principals problemes a llarg termini causats pels desastres naturals són els desplaçaments de població. ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) afirma que cada segon que passa, una persona ha de fugir del seu país per culpa d’un desastre natural i s’ha de traslladar per buscar algun lloc amb millors condicions de vida. El 2019, l’IDMC (Internal Displacement Monitoring Center), va registrar 24,9 milions de desplaçaments nou provocats per uns 1900 desastres en 140 països del món. Moltes d’aquestes persones segueixen sense un lloc fix on viure o ho fan en pitjors condicions que abans.

Aquest gràfic mostra el total de nous desplaçament registrats el 2019. Els blaus són els provocats per desastres (especifica per quins tipus):

AJUDA VOLUNTÀRIA (entrevista):

Són moltes les ONG que es dediquen a ajudar a les poblacions afectades construint cases o prestant ajuda sanitària. Una d’elles, amb la qual hem establit contacte, és la de Medicus Mundi. Fèlix Fuentenebro membre d’aquesta ONG va accedir a respondre unes quantes preguntes sobre què és el que feien.

A quantes víctimes de desastres naturals ateneu?

Depèn de la catàstrofe, de la població afectada i dels fons que tinguem i puguem assignar a l’emergència. Per norma procurem arribar al major nombre de persones afectades que puguem, intervenint en qüestions que tinguin a veure amb la salut.

Quin continent freqüenteu més per aquest tipus d’emergències?

Només intervenim en aquells països en els quals ja estem treballant en projectes de desenvolupament. Això ens permet posar la infraestructura que tenim en el país al servei de l’emergència. Les nostres intervencions estan relacionades amb els hams bruns, especialment en la zona de Sahel (Burkina, Mali, Mauritània…) i pel fenomen del nen a l’Amèrica llatina.

Quan comenceu a actuar en el cas d’alguna catàstrofe natural?

Depèn de l’emergència. Tenim dues línies d’intervenció. Una té a veure amb la prevenció de desastres (intervenim abans que succeeixin per pal·liar els seus efectes). Un cop succeeixen, intervenim en el que es denomina segona fase de l’emergència, un cop passada la fase d’urgència, la qual acostuma a durar entre set i deu dies.

Quin paper jugueu per ajudar a la població afectada?

Intervenim en temes sanitaris donant suport a l’autoritat sanitària. La intervenció depèn de la gravetat de l’emergència i de la capacitat de l’autoritat local. Atenem a víctimes, proporcionem aliments i abric a la població afectada, equipem centres….

Amb quin tipus de problemes o situacions us trobeu en arribar a la zona afectada?

Per l’humà, persones que han perdut el poc que tenien, que de vegades no troben als seus éssers estimats i no saben si estan bé, que no tenen mitjans per subsistir…. Perdudes del seu mitjà de vida, treball, collites, etc.

Quin és el desastre natural al qual heu assistit que ha tingut conseqüències majors per a la població afectada?

L’huracà Mitch i la fam que de manera reiterada que es produeixen a la zona de Sahel. En el cas d’emergències bèl·liques, el genocidi de Ruanda.

En l’última dècada, heu notat algun tipus de canvis en la tipologia dels desastres o en la freqüentació d’aquests?

Sí, cada vegada són més freqüents les emergències climàtiques …

Gràcies a ONG com aquesta, les necessitats més bàsiques de les víctimes dels desastres són cobertes temporalment. Així i tot, res pot assegurar que la gent que ja ha patit algun desastre, no en torni a viure algun més degut a la zona on viu. Hi ha països on aquest tipus de successos són tan freqüents que algunes ONG s’hi dediquen únicament a ells. Altres, han hagut de començar a gastar diners per prevenir emergències climàtiques que abans no els afectaven i això és, en gran part, culpa nostra.

Les dades ho confirmen i els experts també. Si no volem que els desastres naturals comencin a formar part de la nostra rutina, hem de provocar un canvi. Un que només podem fer nosaltres i que ha de començar ja.

Noa Jiménez, Marta Castany i Jana Prats