Ja fa dos anys des que tothom va haver de tancar-se a casa seva a causa del coronavirus. Avui dia, encara ens preguntem com el confinament ens ha pogut arribar a afectar. La Mònica de Miguel, psicopedagoga de l’escola, ens contesta aquesta pregunta des del punt de vista d’un professional. Més específicament, ens parla sobre les conseqüències que s’han observat i que afecten els nens i els adolescents.

Per començar, des del meu punt de vista considero que hi ha les conseqüències que van afectar a tota la població de manera general. És a dir, el fet de limitar les activitats que fèiem, la pèrdua de llibertats, la pèrdua de contacte directe amb persones estimades, el fet d’haver de trencar la nostra rutina i adaptar-nos a una situació diferent, ha afectat a tothom (i no ens oblidem de l’elevat nombre de morts a tot el món). Per altra banda, les conseqüències van variar en funció de la situació prèvia a la pandèmia. Els infants i adolescents que ja tenien algun trastorn de salut mental o patologia, les famílies socioeconòmicament desfavorides i les famílies benestants, es van veure afectades de maneres diferents.

De manera general, si parlem d’adolescents i nens, tots es van veure afectats d’una manera o una altra. Està estudiat que van augmentar els trastorns de l’estat d’ànim i d’ansietat. També ho va fer el consum de les xarxes, de les conductes més addictives i es van detectar bastants alteracions de comportament. En general molt malestar i sentiments de desesperança, de regulació d’hàbits de son o alimentaris…

No tothom, però, es va veure afectat de manera negativa per la situació de confinament. Alguns nens i adolescents van veure oportunitats en aquesta situació i van viure canvis que els va suposar un cert tipus de millora en el seu dia a dia. Parlo, principalment, de nens i adolescents de famílies benestants, sense cap problema socioeconòmic i que a més tenen un entorn familiar estable. És a dir, aquelles on els pares són persones amb recursos, mentalment estables, tranquil·les i que van saber gestionar la situació. Personalment, m’he trobat amb adolescents i nens que han valorat positivament aquest temps de confinament, no tothom ho va viure malament. Va haver-hi nens que van poder distanciar-se de l’estrès que els suposa l’assistència al centre escolar, ja sigui per dificultats socials, situacions d’assetjament o dificultats importants per seguir el ritme de les classes. Alguns pares i mares ara podien estar més pendents dels seus fills i passar més temps amb ells, van poder passar moltes més hores junts i enfortir els vincles familiars. També va haver-hi adolescents que van descobrir noves aficions i altres que, gràcies al fet que podien distribuir-se ells el temps per realitzar les tasques escolars, van poder disminuir la pressió que els suposa seguir amb els timings escolars i disposar d’estones per dedicar-les  a fer coses que els agradaven.

Però tampoc sabem què hauria passat si aquesta situació s’hagués allargat més en el temps. El contacte social, el recolzament dels altres, la interrelació amb els iguals, són factors protectors que influeixen en la capacitat d’adaptació de les persones i faciliten la recuperació.

 Qui més m’he trobat que ha valorat positivament el confinament? Doncs els adolescents i joves als quals els crea malestar venir a l’escola i els costa socialitzar.

Ara bé, on trobem els efectes que han impactat més? Sobretot en els joves o en els nens que ja tenien algun tipus de patologia o algun problema de salut mental previ. 

Segons l’OMS, aproximadament una de cada set joves té algun tipus de trastorn mental, i la vulnerabilitat i el risc de descompensació en aquests joves va augmentar durant aquest període. 

Hem de tenir en compte que el servei públic sanitari estava col·lapsat pels casos de covid i que no es podia fer el seguiment mèdic que requerien molts pacients. Això va provocar un agreujament de la patologia i dels seus símptomes, més risc d’autolesions o d’idees suïcides i de malestar general. 

També es van veure greument afectats aquells joves amb malalties de salud física i els que són especialment vulnerables a patir exclusió social, discriminació, estigmatització, maltractament familiar, etc.

Últimament, s’ha parlat sobre un increment en els casos de trastorns mentals en joves, ja siguin alimentaris, depressions… la pandèmia va contribuir d’alguna manera a aquest augment?

Com hem comentat abans, la pandèmia va contribuir a agreujar patologies prèvies. Per altra banda, hi ha persones que tenen una patologia latent que s’acaba manifestant quan hi ha un desencadenant, un factor estressor que la destapa i que, en alguns casos va ser el confinament.

També hi ha persones que no tenen una patologia de salut mental, però que sí han tingut greus dificultats per gestionar aquesta situació. En aquest casos no parlem de patologia però sí d’uns símptomes i d’un gran malestar emocional. És a dir, a vegades no es tracta d’un trastorn d’ansietat o de depressió, però sí d’haver-se sentit més estressat o deprimit.

El que no se sap encara, però que s’està estudiant, és què va desenmascarar aquests trastorns. Va ser el fet d’estar tancat? El no poder-nos relacionar? Es diu que la pandèmia ens va afectar a tots, però no sabem ben bé quin aspecte concret dels que va comportar la pandèmia va afectar més. Segurament van ser factors diferents en cada persona, no podem posar-ho tot en el mateix sac. No podem dir “la pandèmia ens va provocar “això”, perquè estaríem generalitzant massa. Pero sí sabem que va suposar una transformació psicosocial a nivell mundial.

Noa Jiménez