Amb les mans emmanillades, no tinc res més a fer excepte escoltar com l’inspector regala l’entreteniment que reclamen les cares conegudes del meu voltant. És dolorós, no ho nego, saber que depèn d’un sol home recuperar o no la meva llibertat, per la qual vaig prendre decisions que l’inspector ha descobert, he de reconèixer, amb una sorprenent rapidesa.

L’opinió dels altres mai no ha afectat gaire la meva pròpia, però tot i això no puc evitar sentir certa incomoditat davant els constants murmuris de les dones més velles del poble. Entenc que se’n parli, de la nostra situació, però em desagrada quan treuen les seves pròpies conclusions sobre els motius dels meus actes. Pot no semblar-ho, però jo estimava al meu marit, i això no és pas mentida. Potser aquest amor va estar fabricat pel meu cervell, pel seu instint de supervivència o per pressió social, però sigui quin sigui el seu origen era real. Això no obstant, quan em vaig trobar en absència del meu home, vaig descobrir una cosa que estimava més.

Si hi ha un dia que recordo més que el dia que va tornar de la guerra, és el dia que hi va marxar. La jo d’aquell matí es va aixecar del llit amb gran dificultat, causada per una combinació de por, pena, incertesa i angoixa. Com és natural, m’espantava la possibilitat que el meu marit es convertís en un altre dels milers de soldats que s’havien sacrificat pel país, el que em convertiria en una vídua sense descendència. Feia temps que no estava sola i havia oblidat a confiar en les meves capacitats de valer per mi mateixa, el qual ara trobo certament irònic.

Les dones del poble no vam trigar a fer pinya. Passàvem el dia totes juntes, a les cases de les altres, pels carrers del poble, o a la taverna amb els més vells. Al principi tot era silenci i màscares de temor, però amb el poble gairebé a les nostres mans totes ens en vam oblidar, potser massa ràpid i tot, de les nostres penes i vam començar a gaudir de la nostra llibertat.

Quatre anys després, els homes van anar tornant amb un interval de temps d’un més. El meu marit va ser dels darrers a causa de la llunyania del lloc on havia estat destinat. El grup de germanor que havíem forjat les dones es va convertir en un record i cadascuna va anar tornant a poc a poc a aquella vida d’impotència que havia tingut i no trobava a faltar. Jo hi pensava com una família de la qual els membres s’anaven independitzant, excepte que en el nostre cas era en sentit contrari, ja que passàvem de tenir una vida pròpia a dependre d’una
altrpersona.

Quan tots els supervivents van haver tornat, no va trigar a aparèixer el primer cadàver. Es tractava d’un home que s’havia casat mesos abans de l’inici de la guerra amb una de les solteres més joves del poble. Durant la presència del seu marit, ella sempre havia passat molt desapercebuda, observant els carrers des de darrere les cortines, però no em va sorprendre quan una altra dona em va explicar en secret que la jove havia provocat la mort del seu marit, ja que jo mateixa sabia per paraules de la noia que sempre l’havia detestat. La notícia es va escampar entre les dones, que ens comunicàvem com podíem quan ens trobàvem al mercat, rentant la roba, o escapàvem amb alguna excusa. Vaig saber més tard que la noia havia enverinat al seu marit, però la policia va declarar que la causa de la defunció havia estat un problema mèdic, ja que la substància no deixava cap mena de rastre. Encara avui no tinc consciència d’on va aconseguir-la, tot i que més tard arribés també a les meves mans.

Més casos semblants es van donar després d’aquest. Quan havíem tastat la llibertat, era impossible oblidar-la i retornar a les nostres vides submises, on qualsevol opinió que no fos sobre el sopar o la neteja de la casa era ridiculitzada i, en alguns casos, fins i tot castigada amb violència física. Haver se casat per amor, era una cosa poc freqüent, ja que en el fons les parelles no eren res més que negocis camuflats entre famílies. Dins les possibilitats jo em podia considerar afortunada. Si hagués tingut elecció, dubto que m’hagués casat amb el meu marit per amor, però no era un mal home, i per això vaig trigar tant a fer el que ara només em penedeixo de no haver fet abans.

Em va preguntar més d’una vegada perquè estava tan callada des que havia tornat. Deia que semblava jo més traumatitzada que ell, que havia vist morir més de cent homes com si fossin llumins que s’apaguen d’una bufada. Si hagués respost amb sinceritat, dubto que li hagueren complagut les meves paraules. Un dia, empesa per una ràfega cega d’esperança, vaig suggerir viure vides separades. Viure en cases diferents i no tenir cap mena de llaç econòmic, només estar casats davant els ulls controladors del poble. Va respondre amb una forta rialla i dient que no em deixava. Aquestes paraules em van travessar la ment com una bala, matant qualsevol dubte o futur remordiment. Mesos abans, no necessitava el consentiment de ningú, podia viure com volgués, i l’únic que m’espiava dins casa meva eren els retrats de les parets. Vaig visualitzar com volia que fos el meu futur, sense rebre ordres de ningú. Podia escapar-me, sí, però una dona sola sense diners ni família, que havia rebutjat el seu destí, no tenia opcions. Vaig arribar a la mateixa conclusió que la resta de dones: per ser lliure m’havia de convertir en vídua, que la gent penses que
m’havia quedat sola per falta de fortuna en comptes d’haver-ho escollit. Havia d’aparentar ser una víctima del destí.

Quan tot va acabar, em vaig convertir un altre cop en la versió més feliç de mi mateixa, fins que l’inspector va arribar al poble per investigar el gran nombre de morts per temes mèdics que s’havien produït i que havien arribat a un nombre tan alt que havien despertat sospites. I ara aquí estic, asseguda al jutjat amb la meva família reunida un altre cop, mentre un jutge em pregunta si em sento culpable. I la veritat és que no, ja que la culpabilitat és per persones insegures, i jo mataria mil homes més per tal de ser lliure.